Cinefòrums Febrer 2019. Dones Cineastes: Rebels amb Causa.

Sessió doble amb dos extraordinaris migmetratges documentals, que ens recorden que el documental és 100% cinema.

La Casa és Negra (Khaneh siah ast, 1963) és un poètic i fascinant documental sobre una leproseria, que mostra la bellesa del horrible, i que ens recorda que hi ha persones que viuen apartades de la societat i de les nostres mirades. Una obra mestra del setè art i un documental mític que s’ha convertit en una joia de culte.

Rafea i el Sol (Rafea: Solar Mama, 2012) és un documental de seguiment sobre l’apoderament femení en les societats més patriarcals. En un miserable assentament beduí de Jordània busquen dones per a un projecte internacional: convertir dones sense estudis a enginyeres solars per donar energia als seus poblats, escollint a Rafea, que es troba amb una forta pressió en contra del seu marit i la incomprensió de part de la seva família.

Forugh Farrokhzad és una llegenda de la poesia farsi, una revolucionària que va portar transformació i modernitat a la cultura persa. Va morir molt jove, però la impressionant estela de les seves obres segueixen en el record dels iranians més progressistes. Només va rodar un migmetratge documental, suficient per entrar en la història del cinema.

Jehane Noujaim és una jove documentalista d’origen egipci, encara que criada internacionalment i amb nacionalitat nord-americana. Malgrat la seva joventut té una carrera llarga i sòlida com a creadora de documentals, tractant temes socials variats, que connecten orient amb occident, i que la confirmen com una documentalista desperta, curiosa, dominant l’artifici, que sap crear cinematogràficament ia la qual li agrada fer reflexionar amb les seves pel·lícules.

Rusalka beu del realisme màgic cinematogràfic, a mig camí del conte sentimental d’Amelie, però amb un to agredolç i brut més propi de Leolo. És la història d’una noia que busca la seva vida com pot i sap, explicada amb molta imaginació i desvergonyiment, de manera una mica estrafolària, i també amb una mica de mala llet.

Anna Melikyan és una jove cineasta d’origen armeni relacionada amb el cinema rus contemporani. Les seves pel·lícules són fresques, agredolços, retrat generacional femení amb personalitat i originalitat, amb especial gust per les comèdies agredolces, en què reflecteix els problemes de la vida amb un (o mig) somriure.

---

En les últimes dues dècades el cinema de Corea del Sud ha estat molt present en festivals i, cada vegada més, a les sales de cinema occidentals (almenys en les grans ciutats). Una de les pel·lícules que van obrir aquest mercat va ser aquesta, un drama senzill, encantador i intimista sobre el salt generacional entre un nen fill únic criat a ciutat per una mare absent i una àvia ja molt anciana, gairebé sorda, molt treballadora i d’una vida molt dura, que es veuen obligats a conviure. Un drama ric en petits detalls, sense grans escarafalls, emocionant en la seva senzillesa, profundament emotiva. Una pel·lícula petita, però molt recomanable.ç

Lee Jeong-hyang és una directora peculiar en l’actual indústria cinematogràfica coreana, més donada a directors que busquen l’èxit o l’impacte, ella respresenta a aquests directors que el que volen és controlar el seu treball sense pressions, fent projectes que li interessen sense pensar tant en què sigui molt comercial, però tampoc es preocupa per generar un prestigi com a autora amb un formalisme exhacerbado. Al contrari, la seva carrera és curta, espaiada, amb tres pel·lícules molt diferents entre elles, que tenen cert equilibri entre comercialitat i personalitat pròpia, que no s’esforcen a destacar, però ens trobem amb una cineasta interessant, que se surt de la comercialitat sud-coreana , però no del tot, que és autora, però sembla que no vol que es noti. Però nosaltres creiem que val la pena descobrir-la i conèixer-la.

---

Pel·lícula que s’adscriu al Nou Cinema Alemany que transforma la cinematografia del seu país portant la modernitat cinematogràfica. En aquest cas ens trobem amb una pel·lícula que barreja política amb família, mostrant la relació entre dues germanes que volen transformar la societat i decideixen fer-ho de manera diferent, un dedicant-se al periodisme, i l’altra entrant en grups activistes d’extrema esquerra. L’empresonament i judici de la segona, farà a la primera conèixer que ha portat a la seva germana prendre aquest camí. Un drama intens, intimista, dur, una mica dens, profund, ric en matisos. Una obra mestra del cinema polític.

Margarethe von Trotta és la representant femenina més reconeguda (encara que no l’única) del Nou Cinema Alemany. La majoria de les seves pel·lícules retraten de forma crítica la història recent del seu país, amb pel·lícules que no són precisament còmodes, i que solen estar protagonitzades per dones, pel que a més de reflectir la societat alemanya, també reflecteix la posició de la dona en aquesta societat, amb la mateixa mirada crítica i amb una clara actitud feminista de visibilitat i reivindicació.